En català, com en altres llengües, hi ha verbs transitius i intransitius. Els verbs transitius són els que porten un complement directe (CD), que expressa sobre què o qui recau directament l'acció del verb. Habitualment aquest complement no va introduït per cap preposició. Són verbs transitius [...]
La preposició malgrat és un nexe concessiu i es fa servir per introduir una causa que va en contra d'un fet però que no n'és pas impediment. Pot anar seguida d'un sintagma nominal, una oració d'infinitiu o bé una subordinada introduïda per la conjunció que. En aquest últim cas, tot i que hi ha una [...]
)
Hem comprat un petit obsequi als monitors de menjador i d'acollida. (l'obsequi és compartit entre els monitors de menjador i els d'acollida)
Si es repeteix la preposició, tot i que també es pot interpretar que els complements coordinats constitueixen un tot unitari, se sol interpretar que són [...]
Generalment, el complement directe no va introduït per la preposició a, a diferència del complement indirecte. Cal tenir en compte, però, els casos següents:
1. Si s'altera l'ordre bàsic de l'oració, de vegades hi pot haver ambigüitat entre el complement directe i el subjecte, o bé pot ser [...]
interrogatiu, si el verb que acompanya la preposició és de direcció o moviment, s'usa la preposició a, tret del cas en què introdueixi un sintagma nominal amb article indefinit, en què també és possible en. Per exemple:
Tenim intenció de viatjar a tres països diferents.
Anirem a un hotel preciós (o Anirem en [...]
La preposició cap a, o cap en alguns casos, expressa l'orientació o la direcció d'un moviment. També pot expressar una aproximació que pot ser espacial, temporal o de quantitat. Per exemple:
Gireu cap a la dreta.
Podeu venir a berenar cap a les sis.
En aquesta ampolla hi caben cap a dos litres [...]
La forma com és un adverbi de comparació que equival a les expressions igual que, de la mateixa manera que. Per exemple:
En Joan camina com el seu pare.
En canvi, com a és una preposició que es fa servir per expressar equivalència, sovint amb el mateix significat que en qualitat de, amb caràcter [...]
Fitxa
5889/5Darrera versió: 14.02.2020
Títol
Criteris de redacció de la carta
Resposta
Definició
La carta és una comunicació escrita de caràcter interpersonal de contingut general, no prevista en la tramitació d'un procediment administratiu.
Criteris generals de redacció
Com es veu en la definició, la carta pot tractar de més d'un tema, i aquests poden ser molt variats segons si es tracta de relacions personals, comercials o administratives. Les breus explicacions que tot seguit s'exposen afecten principalment, però no exclusivament, les cartes pròpies de la relació administrativa.
Com a principi general, la redacció administrativa ha de ser clara, rigorosa i concisa. Així, per aconseguir aquests propòsits cal partir d'una estructuració lògica del text en què, per mitjà de paràgrafs breus i separats, es distingeixen els tres grans blocs d'informació: presentació, desenvolupament i conclusió. Això vol dir, doncs, que abans de començar a redactar una carta, cal seleccionar la informació que ha d'incloure. Un cop seleccionada la informació i organitzada en blocs homogenis, cal triar aquells recursos de la llengua que faciliten la simplificació i la precisió de la redacció. Així, sempre que sigui possible, cal mantenir l'ordre lògic de la frase (subjecte, verb, complements), cal usar els mots o els termes adequats al nivell de precisió i cal fer frases curtes i ben puntuades.
Estructura i continguts
Les característiques i el contingut de cada una de les parts de la carta són els següents:
1. Destinació
Els destinataris d'una carta tant poden ser particulars com institucions o organitzacions. Aquests destinataris es poden identificar de manera completa o reduïda. Quan els destinataris s'identifiquen de manera completa, la informació és la mateixa que apareix en una adreça d'un sobre i és convenient que ocupi cinc línies com a màxim; si s'utilitzen sobres amb finestra, es pot situar al marge esquerre o al marge dret, d'acord amb la situació de la finestra. Quan per qüestió d'espai la informació es redueix al mínim que permet identificar amb facilitat la persona destinatària, només s'hi fan constar el nom i el càrrec o el nom i la localitat, normalment al marge superior esquerre de la carta.
2. Cos
A part dels criteris generals de redacció expressats i com a tret que afecta tot el text de la carta, convé recordar que des del primer moment cal definir el to de relació entre els comunicants. Aquest to, que sempre s'ha de moure en un nivell de formalitat, pot ser solemne, respectuós o cordial.
Pel que fa als tractaments personals, cal distingir l'emissor del receptor. Per a l'emissor es pot triar entre la primera persona del singular o la del plural. Si el to ha de ser més directe i personal, cal escriure en primera persona del singular.
Pel que fa al receptor, la forma preferent és el tractament de vós. El tractament de tu només és adequat en casos de gran amistat i confiança mútua.
3. Signatura
L'estructura més habitual de la signatura d'aquest document és la següent:
rúbrica
nom i cognoms
càrrec
A diferència de l'ofici, la carta, com que és un document interpersonal, dona preferència a la persona i el càrrec se situa en aposició, en darrer lloc, i, per tant, no s'ha d'introduir per mitjà de l'article determinat.
4. Datació
Si el paper de carta du impresa l'adreça i la localitat ja hi figura, se'n pot prescindir i la datació es pot reduir a expressar el dia, el mes i l'any. Si no és així, cal indicar primer la localitat i després d'una coma, la data.
Igual que l'ofici, la carta té un sistema de datació doble pel que fa a l'emissió. Des d'un punt de vista formal, però, la data que cal tenir en compte és la del registre de sortida.
5. Informació ocasional
Fora del cos de la carta també hi ha la possibilitat d'afegir al peu de l'escrit informacions addicionals, com poden ser les referències a documents, annexos, etc. Normalment aquestes informacions s'introdueixen per mitjà de les sigles PD (post data: després de la data) o PS (post scriptum: després de l'escrit).
En aquest apartat, també s'hi poden trobar les inicials de qui redacta (en majúscules) separades per una barra inclinada de les inicials de qui transcriu el text (en minúscules), per exemple: CD/mc.
Identificació de l'organisme
Pel que fa a la resta d'elements que configuren el disseny gràfic de la carta (amplada de marges, situació del logotip i de l'adreça, etc.), atès que afecta tota la documentació d'un organisme, cal seguir les normes o els programes de cada institució.
La preposició fins a (o fins) indica un límit o punt final que no s'ultrapassa. A continuació es detallen els casos en què la preposició fins a es manté sense reduir o bé es redueix a fins.
Amb valor espacial:
1. Es manté fins a:
Davant d'un nom o sintagma nominal (tret dels encapçalats per un [...]
En una oració, el complement directe (CD) és aquell que expressa sobre què o qui recau directament l'acció del verb. Aquest complement, habitualment, està format per un substantiu (o un conjunt de mots que el tenen com a nucli), un pronom, o una oració subordinada, que fan referència a una cosa [...]
Hi ha verbs que poden portar una oració subordinada substantiva d'infinitiu. Quan aquesta oració d'infinitiu fa de complement directe, generalment la preposició de és optativa. Per exemple: Li van aconsellar (de) callar, Els han aconsellat (de) presentar-s'hi demà.
Amb verbs com ara assajar, dir [...]
Fitxa
5889/5Darrera versió: 14.02.2020
Títol
Criteris de redacció de la carta
Resposta
Definició
La carta és una comunicació escrita de caràcter interpersonal de contingut general, no prevista en la tramitació d'un procediment administratiu.
Criteris generals de redacció
Com es veu en la definició, la carta pot tractar de més d'un tema, i aquests poden ser molt variats segons si es tracta de relacions personals, comercials o administratives. Les breus explicacions que tot seguit s'exposen afecten principalment, però no exclusivament, les cartes pròpies de la relació administrativa.
Com a principi general, la redacció administrativa ha de ser clara, rigorosa i concisa. Així, per aconseguir aquests propòsits cal partir d'una estructuració lògica del text en què, per mitjà de paràgrafs breus i separats, es distingeixen els tres grans blocs d'informació: presentació, desenvolupament i conclusió. Això vol dir, doncs, que abans de començar a redactar una carta, cal seleccionar la informació que ha d'incloure. Un cop seleccionada la informació i organitzada en blocs homogenis, cal triar aquells recursos de la llengua que faciliten la simplificació i la precisió de la redacció. Així, sempre que sigui possible, cal mantenir l'ordre lògic de la frase (subjecte, verb, complements), cal usar els mots o els termes adequats al nivell de precisió i cal fer frases curtes i ben puntuades.
Estructura i continguts
Les característiques i el contingut de cada una de les parts de la carta són els següents:
1. Destinació
Els destinataris d'una carta tant poden ser particulars com institucions o organitzacions. Aquests destinataris es poden identificar de manera completa o reduïda. Quan els destinataris s'identifiquen de manera completa, la informació és la mateixa que apareix en una adreça d'un sobre i és convenient que ocupi cinc línies com a màxim; si s'utilitzen sobres amb finestra, es pot situar al marge esquerre o al marge dret, d'acord amb la situació de la finestra. Quan per qüestió d'espai la informació es redueix al mínim que permet identificar amb facilitat la persona destinatària, només s'hi fan constar el nom i el càrrec o el nom i la localitat, normalment al marge superior esquerre de la carta.
2. Cos
A part dels criteris generals de redacció expressats i com a tret que afecta tot el text de la carta, convé recordar que des del primer moment cal definir el to de relació entre els comunicants. Aquest to, que sempre s'ha de moure en un nivell de formalitat, pot ser solemne, respectuós o cordial.
Pel que fa als tractaments personals, cal distingir l'emissor del receptor. Per a l'emissor es pot triar entre la primera persona del singular o la del plural. Si el to ha de ser més directe i personal, cal escriure en primera persona del singular.
Pel que fa al receptor, la forma preferent és el tractament de vós. El tractament de tu només és adequat en casos de gran amistat i confiança mútua.
3. Signatura
L'estructura més habitual de la signatura d'aquest document és la següent:
rúbrica
nom i cognoms
càrrec
A diferència de l'ofici, la carta, com que és un document interpersonal, dona preferència a la persona i el càrrec se situa en aposició, en darrer lloc, i, per tant, no s'ha d'introduir per mitjà de l'article determinat.
4. Datació
Si el paper de carta du impresa l'adreça i la localitat ja hi figura, se'n pot prescindir i la datació es pot reduir a expressar el dia, el mes i l'any. Si no és així, cal indicar primer la localitat i després d'una coma, la data.
Igual que l'ofici, la carta té un sistema de datació doble pel que fa a l'emissió. Des d'un punt de vista formal, però, la data que cal tenir en compte és la del registre de sortida.
5. Informació ocasional
Fora del cos de la carta també hi ha la possibilitat d'afegir al peu de l'escrit informacions addicionals, com poden ser les referències a documents, annexos, etc. Normalment aquestes informacions s'introdueixen per mitjà de les sigles PD (post data: després de la data) o PS (post scriptum: després de l'escrit).
En aquest apartat, també s'hi poden trobar les inicials de qui redacta (en majúscules) separades per una barra inclinada de les inicials de qui transcriu el text (en minúscules), per exemple: CD/mc.
Identificació de l'organisme
Pel que fa a la resta d'elements que configuren el disseny gràfic de la carta (amplada de marges, situació del logotip i de l'adreça, etc.), atès que afecta tota la documentació d'un organisme, cal seguir les normes o els programes de cada institució.